Joan Colomo: Un cantautor en constant evolució

Joan Colomo és, sens dubte, un dels cantautors més singulars i prolífics de l'escena musical catalana. Nascut a Sant Celoni el 1981, la seva trajectòria ha estat marcada per una curiositat insaciable i una necessitat constant d'experimentar i reinventar-se.

La seva carrera musical va començar a principis dels 2000 com a membre de diverses bandes, com Zeidun, Moksha i The Unfinished Sympathy. L'any 2004 va fundar La Célula Durmiente, un projecte que li va permetre explorar un so més eclèctic i experimental.

El 2009 va debutar en solitari amb "Contra todo pronóstico", un disc que va sorprendre per la seva frescor i originalitat. Aquest treball va marcar l'inici d'una carrera en solitari plena d'èxits i reconeixements.

Després de "Contra todo pronóstico", Colomo va publicar dos volums de "Producto Interior Bruto" (2011 i 2012), discos que van consolidar el seu estil personal i el van situar com una de les figures més destacades de l'escena independent catalana.

El 2014 va arribar "La fília i la fòbia", un treball més introspectiu i poètic que va demostrar la seva maduresa com a compositor.

Després del 2014:

La creativitat de Joan Colomo no s'ha aturat. Després de "La fília i la fòbia", ha continuat publicant discos que exploren nous sons i temàtiques.

• 2016: Sistema: Un disc que reflexiona sobre la societat contemporània i les seves contradiccions.

• 2018: L'oferta i la demanda: Un treball més electrònic i experimental que mostra la seva versatilitat com a músic.

• 2020: Disc trist: Un àlbum més íntim i personal que explora temes com la pèrdua i la melancolia.

• 2022: La vida és ara: Un cant a l'optimisme i a la vitalitat, amb melodies contagioses i lletres plenes d'esperança.

• 2024 Tecno Realista:  Temes com el turbocapitalisme, la dependència tecnològica, el canvi climàtic i la gentrificació, però ho fa amb enginy i humor, sense caure en el catastrofisme ni en la denúncia fàcil.

A més de la seva carrera musical, Joan Colomo també ha destacat com a productor i col·laborador d'altres artistes. La seva inquietud creativa l'ha portat a participar en projectes de teatre, cinema i televisió.

Joan Colomo és un artista en constant evolució, un músic que no deixa de sorprendre'ns amb la seva creativitat i la seva capacitat de reinventar-se. La seva música és un reflex de la seva personalitat: inquieta, curiosa i sempre oberta a noves experiències.

La vida moderna és un desastre, com deien Blur als noranta, i encara més ara. El nou disc de Joan Colomo, "Tecno realista", evoca l'ombra de Damon Albarn, tot i que no sigui una referència intencionada.

Les cançons de Colomo tracten temes com el turbocapitalisme, la dependència tecnològica, el canvi climàtic i la gentrificació, però ho fa amb enginy i humor, sense caure en el catastrofisme ni en la denúncia fàcil. El seu estil pop electrònic casolà es manté, tot i que el senzill "Tot és molt difícil" sembla voler despistar amb un so acústic.

Lluny ja de les fórmules de Zeidun o The Unfinished Sympathy, aquest vuitè àlbum destaca per la brillant "Extinció final" (la millor cançó del disc), s'acosta al vodevil a "Filles d'internet", flirteja amb la bossa nova a "Brossa nova espacial", perfila un estrany baladisme galàctic a "Geoenginyeria", apunta al synth pop dels últims Ladytron a "La síntesi" i s'accelera amb la veloç "El ball". Totes les cançons transmeten l'estranyesa de qui observa el nostre maltractat planeta des de fora, adoptant la perspectiva d'un extraterrestre perplex davant la nostra estupidesa.

Colomo destil·la aquest enfocament en un grapat de cançons que es digereixen amb la mateixa naturalitat amb què van ser compostes. Tot i que no suposa un punt d'inflexió respecte als seus treballs anteriors, sí que perfecciona el seu llenguatge.