Busquem voluntaris
L'audiovisual EDUCAD comença amb una imatge molt particular: un grup de persones, no més de trenta, que estan exercint el dret de manifestació. Però és una manifestació molt particular i peculiar.
Aquestes persones que es manifesten davant del Palau del Congrés del seu país compleixen una condició estranya: són una corrua que desfila en ordre, amunt i avall, davant del Palau del Congrés dels Diputats, sense alçar la veu, completament silenciosos. A més a més, es dona la circumstància que les pancartes que porten estan buides de proclames de qualsevol mena de reivindicació. Són una trentena de persones amb una edat bastant diversa, d'entre trenta i seixanta anys, i sembla que no s'estiguin manifestant per una causa concreta. Veiem com aquestes persones silencioses giren davant del Congrés dels Diputats amb pancartes sense una sola paraula.
A continuació, davant d'aquesta imatge xocant, una veu en off diu: “Veritat que aquesta és una situació absurda, surrealista i que no té cap sentit? Vegem què passa en la vida real de les persones, en el món on tot té un sentit més clar i evident...”
Educad © Sergi Costa
No es dona la situació que, en les democràcies ja consolidades, donem per fet que el dret a la manifestació ja està garantit per si mateix, com si el donéssim per amortitzat? En una democràcia, donem per suposat el dret a la manifestació, tot i que aquest mateix dret potser està a punt de perillar o té un risc considerable de ser menystingut i desaparèixer.
El fet que hi hagi tantes manifestacions en una democràcia fa que aquestes pateixin un "test d'estrès"... No pot passar que, en ser tan nombroses les manifestacions i tantes les causes per les quals es batalla i reclama, caiguin en la trivialitat, en la irrellevància? Precisament perquè són tantes, la gent que les veu i observa pot pensar: "Va, una més, quina pesadesa..."
El fet d'estar tan acostumats a les manifestacions fa que els hi donem menys importància. No seria possible, arribats a un punt, que poguéssim pensar que una bona part de manifestacions són completament prescindibles?
El dret a manifestar-se no és més sagrat del que ens pensem i imaginem? Considerem que ser un bon demòcrata implica permetre manifestacions on es cridin consignes antiliberals si proclames o lemes racistes i antiimmigració, causes que fan un mal servei als valors dels drets civils i dels drets humans més elementals?
Si suprimim el dret a la manifestació i la seva consegüent llibertat d'expressió, per què les seves raons atempten contra l'ordre democràtic i liberal, no ens podríem trobar que en un futur molt pròxim, la majoria que pensa en valors liberals, socialdemòcrates i conservadors pogués veure vulnerat el seu dret a l'expressió? Això passaria seguint un raonament trampós on es digués que els valors pels quals es produeix la manifestació perjudiquen els interessos contraposats de persones a qui teòricament també els assisteix la raó democràtica.
Vull dir, no es pot donar la circumstància que, en nom de la democràcia, l'estat de dret i els drets civils, als qui estiguin al costat correcte de la història, se'ls negui el dret a la llibertat d'expressió i de manifestar-se, per ser acusats de forma injusta de ser poc democràtics i liberals?
Si es comença a negar el dret de la llibertat d'expressió i manifestació a persones que potser no comparteixen el credo democràtic i liberal, no s'acaba negant també aquest dret a persones que estan plenament inserides en el costat correcte de la història, dels drets humans, de l'estat de dret i de tota la sèrie de valors que conté una democràcia liberal?
Irrefutable (adj.): Que no es pot negar ni posar en dubte; la veracitat del qual és impossible de contradir. Context: El dret irrefutable a la manifestació.
Corrua (f.): Fila, sèrie o renglera de persones o coses que van l'una darrere l'altra. Context: Són una corrua de persones que van desfilant en ordre.
Pancarta (f.): Tros de tela o paper allargat, generalment amb una frase o un lema, que es fa servir en manifestacions. Context: Les pancartes que porten amb ells estan buides de proclames.
Proclama (f.): Anunci, declaració o manifestació pública de quelcom. En aquest context, missatge o eslògan reivindicatiu. Context: Pancartes buides de proclames de qualsevol mena de reivindicació.
Reivindicació (f.): Petició o reclamació d'alguna cosa a la qual es creu tenir dret. Context: Proclames de qualsevol mena de reivindicació.
Amortitzat (adj.): Que ja s'ha pagat o liquidat un deute. En sentit figurat, que es considera ja complet, usat o donat per garantit i sense valor afegit. Context: Com si el donéssim ja per amortitzat (el dret).
Perillar (v.): Trobar-se en perill o en risc de patir un dany o de desaparèixer. Context: Aquest mateix dret, potser està a punt de perillar.
Menystingut (adj.): Que ha estat tractat amb menyspreu o desconsideració; al qual se li ha tret importància. Context: Té un risc considerable de ser menystingut i desaparèixer.
Trivialitat (f.): Qualitat de ser insignificant, sense importància o poc seriós. Context: Aquestes manifestacions caiguin en la trivialitat, en la irrellevància.
Mal servei : Una acció o actitud que perjudica, en lloc d'ajudar, una persona o causa. Context: Causes que fan un mal servei als valors dels drets civils.
Al text trobem expressions com: "...fa que nosaltres les hi donem menys importància."
El verb "donar" sovint es combina amb l'adverbi pronominal "hi" (un pronom feble) per referir-se a un complement introduït per la preposició "a" (el complement indirecte o de règim) que ja hem esmentat.
Explicació de l'exemple: La frase completa vol dir: "Donem [menys importància] a [les manifestacions]".
Les (pronom de Complement Directe, fa referència a 'menys importància' en un sentit general, tot i que en aquest context és poc canònic).
Hi (pronom de Complement Indirecte, fa referència a les manifestacions).
Aquest ús de "les hi" (CD + CI) davant del verb és típic del català i s'utilitza per evitar repeticions. El "hi" serveix per referir-se a coses o idees (no a persones) que van amb la preposició "a".