Busquem voluntaris
El text prové de Viquiràdio i es presenta com una reflexió educativa titulada "La voluntat de volar alt". Aquesta reflexió utilitza la metàfora d'una interacció social per debatre sobre l'ambició i la gradualitat en la vida, els objectius i les relacions. L'escena principal mostra dos intents d'aproximació de Joan a noies amb una proposta de "cafè de tres minuts", rebent una acceptació a mitges i un rebuig contundent per part d'Emma. La reflexió posterior analitza la reacció d'Emma, que rebutja la manca de "gosadia" d'en Joan, contrastant l'estratègia de demanar poc (gradualitat) versus "volar alt" (ambició sense complexos). Finalment, el text inclou un glossari detallat de vocabulari català clau, explicacions gramaticals sobre el pronom "hi" i una secció cultural que situa el dilema de la decisió en el context de l'èxit vital.
Comença la reflexió en una terrassa d'un bar qualsevol. Un noi concret, Joan, d'aspecte sa i bo, passa per davant de la terrassa, veu una noia atractiva de la seva mateixa edat, uns vint-i-pocs anys, i decideix acostar-s’hi. En Joan es fixa especialment en la noia i li pregunta: "Perdona, et fa res que fem un cafè de tres minuts amb tu?"
La noia, una mica perplexa per l'actitud descarada del noi, i davant d'una pregunta que no exigeix massa compromís, la veritat, li contesta: "Sí, i tant, però tres minuts o quatre, no més..." I en Joan s’asseu al costat d'ella, en aquesta terrassa de bar i cafeteria, i diu al mateix temps: "Perfecte, serà un plaer..." I aquí s’acaba la primera part de la reflexió.
FADE OUT.
Ara som en una altra terrassa d’un bar diferent, amb el mateix protagonista, en Joan, que camina davant de la terrassa d'aquesta altra cafeteria i entreveu una noia que li fa molta gràcia. S’hi aproxima i li fa el mateix requeriment que ja coneixem: "Disculpa, et faria res fer un cafè de tres minuts o quatre amb mi? Seria un moment..." I la noia li respon a l’acte: "No".
Amb aquesta resposta contundent, en Joan marxa amb la cua entre les cames, una mica abatut i decebut.
Veiem com aquesta noia que li ha donat la negativa s’aixeca de la seva taula i topa amb una amiga seva que no s’havien vist. Es diuen hola, què tal, el que mana el protocol entre dues amigues pròximes i íntimes, i l’altra noia, que ha estat testimoni de l’aproximació fallida d’en Joan, li pregunta: "Per cert, què volia aquest noi? Volia estar amb tu...?"
La noia que ha refusat la companyia d’en Joan li respon a la seva amiga: "Volia fer un cafè amb mi de tres minuts i li he dit que no..." I la seva amiga li pregunta: "I això?"
La noia, que es diu Emma, li deixa anar airada i amb un to certament enèrgic a la seva amiga: "Li he dit que no, que no volia, perquè l’he vist que és un cagadubtes. Si m’hagués preguntat per fer un cafè en un temps il·limitat, jo li hauria dit que sí, sense cap contemplació... És que m’ha fet ràbia el seu poc o tan minso atreviment. Quan l’he vist, m’ha agradat molt, i al final m’he indignat quan m’ha dit aquesta fotesa dels tres o quatre minuts. A la meva vida, vull nois decidits i amb convicció, amb personalitat. Si ara tornés i em digués que em convida a un cafè o una cervesa, el temps que s’escaigui, li dic que sí amb els ulls clucs..."
I l’amiga de l’Emma assenteix, demostrant que entén perfectament el punt de vista peculiar de la seva amiga. I així, davant d'aquesta justificació de l'Emma, s’acaba la reflexió.
Educad © Sergi Costa
No és una bona estratègia per aproximar-se a una persona que no coneixem fer-ho de manera gradual, sense forçar? Sembla l’estratègia més intel·ligent, oi? Abans de demanar una exigència massa radical, el millor és anar a poc a poc i sense presses. Sembla que aquest sentit comú és l’indicat en aquestes situacions, no? Però, i si traslladem aquest "saber fer" a la vida en general, a les nostres metes professionals, vitals, econòmiques i existencials? És aquesta actitud gradual la més indicada per, al final, aconseguir la resposta positiva a aquests objectius o metes? Sembla que sí, oi?
Aleshores, què passa quan tenim una meta, una fi, un objectiu molt més ambiciós i ens hi llencem de cap? No és tenir una expectativa clarament elevada, una qüestió plenament vàlida? Per què no és intel·ligent demanar a la vida el màxim dintre d’uns límits raonables? Tenir i perseguir aspiracions altes i molt complicades, no és també un exercici digne d’aplaudiment? Pot ser que a una persona que vulgui aconseguir una fita, un repte molt llarg, se li concedeixi, veritat?
Aleshores, què és millor? El procés gradual, d’anar pas a pas, o voler volar alt dd'entrada Sembla que ningú tingui la resposta ideal i perfecta. Hi ha gent que triomfa a la primera, i persones que no, que han de procedir i anar molt lentes. Per tant, no seria una mesura positiva i d’intel·ligència pràctica no posar frens als nostres plans vitals? Sempre som a temps que ens diguin que no. De fet, diuen que una gran empresa vital o objectiva comença amb un petit pas, i que hem d’anar pas a pas, a poc a poc, no voler volar tot de cop i volta.
Sembla que aquesta sigui la manera més correcta d’encarar els nostres anhels professionals, artístics o sentimentals. Però, no amaga aquesta filosofia el perill que ens relaxem, que diguem: "Va, com que he de fer una petita passa rere l'altra, no importa que m’escarrassi a fer la següent passa de seguida"? Potser el millor és un camí intermedi, però la vida no et deixa gaires oportunitats per especular. No és veritat que de vegades no tens més remei que anar al gra? Com li hauria agradat a l'Emma d’aquesta reflexió que s’hagués comportat en Joan: amb gosadia i sense complexos. Aquest és un exemple pràctic que té com a metàfora totes aquestes preguntes que hem anat desgranant aquí. Per pensar-hi.
I és que aquest exemple d’en Joan i l’Emma, si l’extrapolem a la vida en general, no arribem a la conclusió que hem de vigilar no defraudar o decebre a la vida, en comptes que la vida ens defraudi a nosaltres? Pot passar que la vida esperi dir-nos que sí, quan li formulem un objectiu, un propòsit molt elevat. Aleshores, ens equivoquem quan li proposem a la vida una fi, una meta que és molt fàcil i factible, però que no desafia res? No pot passar que la vida ens demani que li donem canya? De vegades, sembla que això pot passar perfectament, no?
Finalment, per acabar, tal com va dir un famós publicista americà, el que és més segur és que si tractem d'assolir les estrelles, el més probable és que no les assolim o atrapem. Però el que sí seria una certesa inevitable és que, amb aquesta mentalitat de somiar amb les estrelles, no ens quedaríem enganxats o atrapats en el fang.
No seria una actitud sensata que un ésser humà, si se li concedís un desig molt profund i difícil, restés profundament agraït a la vida, i que també si se li concedís en comptes d'aquest desig o anhel tan inabastable, un altre de més pragmàtic i molt més humil i modest, també romangués profundament o igualment d’agraït a la vida? Per què tant si fem grans coses com petites coses, l’ésser humà no és sempre el mateix? Tant si fem grans coses com petites coses, no tenim sempre el nostre gran i estimable valor intrínsec en tot allò que ens hi deixem la pell, independentment de si ens en sortim o no?
Aquesta secció t'ajudarà a aprofundir en el vocabulari i aspectes culturals del text que acabes de llegir.
Voluntat: Significat: Desig ferm, intenció o ganes de fer una cosa. Exemple: La voluntat de volar alt (el desig d'aspirar a coses grans).
Perplexa: Significat: Confosa, incerta, o sorpresa. Exemple: La noia es va quedar perplexa per l'actitud del noi.
Descarada: Significat: Atrevida, amb falta de vergonya o pudor. Exemple: L'actitud descarada d'en Joan va ser demanar tres minuts.
Compromís: Significat: Obligació o responsabilitat adquirida; implicació. Exemple: Una pregunta que no exigeix massa compromís.
Entreveu: Significat: Veu o distingeix algú o alguna cosa de manera confusa. Exemple: ...camina davant de la terrassa i entreveu una noia.
Requeriment: Significat: Petició o sol·licitud formal. Exemple: Li fa el següent requeriment que ja coneixem.
Contundent: Significat: Que és clar, decidit i que no admet discussió. Exemple: Una resposta contundent (un "No" ferm).
Cua entre les cames: Significat: Expressió que significa marxar avergonyit o humiliat. Exemple: En Joan marxa amb la cua entre les cames.
Cagadubtes: Significat: (Col·loquial) Persona indecisa, que dubta molt abans d'actuar. Exemple: L'he vist que és un cagadubtes.
Il·limitat: Significat: Que no té cap límit o restricció. Exemple: Un cafè en un temps il·limitat.
Contemplació: Significat: En aquest context, significa sense dubtar, immediatament. Exemple: Li hauria dit que sí, sense cap contemplació.
Gosadia: Significat: Atreviment, valentia, audàcia. Exemple: ...comportat en Joan, amb gosadia, i sense complexos.
Extrapolem: Significat: Traslladem (una idea, un concepte) a un altre àmbit o situació. Exemple: Si l'extrapolem a la vida en general...
Inabastable: Significat: Que no es pot aconseguir o arribar. Exemple: Un anhel tan inabastable.
Deixar-se la pell: Significat: Expressió que significa esforçar-se molt, fer el màxim esforç. Exemple: En tot allò que ens hi deixem la pell.
En el text apareix la construcció "ens hi llencem de caps" (en la secció 1: un objectiu molt més ambiciós i ens hi llencem de caps?).
El pronom HI és un pronom feble molt utilitzat en català i té principalment dues funcions:
Complement Circumstancial de Lloc (sense preposició 'de'): Substitueix complements introduïts per preposicions de lloc (a, en, amb, per), sovint referint-se a un lloc físic o figurat. Exemple: Anem a la platja. -> Hi anem. Exemple: Pensem en la meta. -> Hi pensem.
Complement de Règim Verbal (CRV): Substitueix un complement que és regit per un verb i que normalment porta la preposició a o en. En el text, la construcció és: "Llençar-se de cap a alguna cosa" (a l'objectiu). Però, com que el verb és pronominal (llençar-se) i el context és "nosaltres" (ens), l'ordre correcte és ens hi (la meta és el lloc figurat o l'objecte de l'acció).
Ens hi llencem de caps = Ens llencem de caps (a l'objectiu/la meta).
Per què és important en aquest text? Aquest ús de l'HI fa que el text soni molt més natural i ric en català. Evita repeticions i demostra un domini de la sintaxi complexa de la llengua.
El text utilitza una situació social (demanar un cafè) com a metàfora per a les decisions vitals.
La Metàfora del "Cafè de Tres Minuts": En la interacció social, el "cafè de tres minuts" és una proposta de mínim risc per evitar un rebuig contundent (una estratègia gradual). La reacció d'Emma ens revela un tret cultural o personal: en lloc d'apreciar la gradualitat, ella valora la decisió i l'ambició (voler volar alt). Decisió vs. Gradualitat: El debat que planteja l'autor (anar a poc a poc o demanar el màxim) reflecteix un dilema comú en la cultura occidental sobre l'èxit i l'ambició. L'exemple de l'Emma il·lustra que, de vegades, la por al fracàs (la por a demanar molt) pot ser interpretada com a manca de caràcter o visió, fins i tot en les petites interaccions.