L'espai lliure de la vida

EDUCAD: L'ESPAI LLIURE DE LA VIDA

L'educad comença amb un grup de música dalt d'un escenari molt gran. Són cinc components: un bateria, un baixista, dos guitarristes i un cantant. L'escenari on toquen és gegantí, grandiós. En aquest moment, el cantant interpreta la cançó de la banda, i observem un detall curiós i significatiu: el líder del grup canta sense moure's d'un punt fix, on sembla que estigui clavat.

Però sí que es mou: acciona les cames sense fer passes cap a la dreta o l'esquerra; només es belluga i es regira fent servir la cintura, els malucs, els glutis i el cap. És com si tingués assignat aquell espai minúscul i d'allà no en pogués sortir. És a dir, tot ell es mou, però sense desplaçar-se, arrelat a terra mentre fa moviments espasmòdics al ritme de la cançó, en un escenari on tindria molts metres per córrer i moure's. FADE OUT.

Ara som en un altre escenari, aquest cop minúscul. Els cinc membres de la banda hi estan amuntegats, perquè la plataforma on fan el directe és molt reduïda. Aquesta vegada, el cantant amb prou feines té espai per recórrer-la. La situació és la següent: malgrat l'espai diminut, el cantant fa tots els passos que pot i sembla que vulgui conquerir cada pam de l'escenari per demostrar que és un frontman inquiet que necessita moviment per expressar-se. Tanmateix, com que l'espai és tan petit, no pot fer miracles per desplaçar-s'hi com si tingués via lliure. Efectivament, l'escenari és molt limitat, i amb cinc gambades ja n'ha recorregut un extrem. I aquí s'acaba l'escena: amb aquest cantant explotant al màxim el poc espai de què disposa per exhibir-se com a líder.

Una veu en off diu: «És curiosa, aquesta situació, oi? Vegem com es tradueix aquesta metàfora a la vida real...»

1. A la vida, no ens pot passar com al primer cantant? Tenint un gran escenari i moltes possibilitats per lluir-nos, no aprofitem tot el nostre potencial?

2. No passa de vegades que, precisament perquè tenim el camí lliure d'obstacles per assolir les nostres fites, ens relaxem, ens fa mandra moure'ns i no ho valorem prou?

3. A la vida, per donar el màxim de nosaltres mateixos, no és més eficaç fer-ho quan les condicions són més dures o limitades? No és aleshores quan ho donem tot?

4. No obstant això, hi ha persones que podrien dur a terme grans gestes, però no ho fan perquè es conformen amb la seva zona de confort. Sembla que amb poca cosa ja se senten plenes. Ens passa, això, als éssers humans?

5. No és quan les passem magres o estem limitats, com el segon cantant, que ens esforcem de valent per treure tot el nostre potencial i donar el millor de nosaltres?

6. No és cert que ambdues actituds, la del primer cantant i la del segon, són legítimes? Que a la vida, independentment del camí que triem, la felicitat sempre està a l'abast de la mà?

7. Pot ser que el primer cantant, immòbil en un punt, sigui igualment espectacular? De la mateixa manera, cal fer sempre grans gestes per dotar la nostra vida de sentit i profunditat? I pel que fa al segon cantant, que explota al màxim el seu petit escenari, no ens ensenya que és de savis aprofitar el que tenim i treure'n el màxim partit, per petit que sigui?

Educad © Sergi Costa