Tolerancia a la frustració

EDUCAR LA TOLERÀNCIA A LA FRUSTRACIÓ

Comencem amb un escenari concret: una platja paradisíaca i ben deserta. Gairebé no hi ha ningú en aquesta bella platja. Bé, sí, veiem un noi d'uns vint-i-pocs anys, alt i musculós, que camina per la sorra. De moment sense cap altre visitant, el veiem aturar-se i instal·lar-se amb la tovallola i la motxilla en un lloc concret. S'hi posa còmode.

Però, de sobte, passa un fet que el pertorba: apareix una família –una parella adulta de mitjana edat amb dos marrecs– que, per a sorpresa d'aquest noi, que es diu Pere, posen la seva «paradeta», és a dir, es col·loquen a vint o trenta metres d'ell.

De seguida, el nostre protagonista, en Pere, es posa de mala llet davant d'aquesta elecció de la família de plantar-se a pocs o escassos metres d'ell. S'irrita molt, i més tenint en compte que la platja, en la seva totalitat, està gairebé buida i hi ha un espai immens on la família es podria col·locar.

El que fa en Pere a continuació és aixecar-se, agafar els trastos i fugir. Al cap de quinze segons, tria un altre lloc per asseure's unes hores, i així ho fa. Però al cap de deu segons de tornar a estirar-se sobre la seva tovallola, què s'esdevé? Apareix una altra família, dos adults i tres nens de cinc a vuit anys que són molt sorollosos.

Quan en Pere veu que aquesta segona família s'instal·la a tocar d'ell, munta en còlera i diu a la parella amb la seva mainada: "Què, és petita, eh, la platja, i a més plena a vessar...?" I el noi adult, el pare d'aquesta família, li contesta: "Que és propietat privada teva, aquesta platja...?" I aquí en Pere li replica amb ràbia continguda: "Idiota..."

El que ve a continuació és que en Pere i el pare de família s'embarquen en una discussió acalorada que continua amb la declaració mútua d'insults i improperis. Finalment, quan ja s'han dedicat paraules malsonants, en Pere s'aixeca, més emprenyat que una abella, i fuig cinc metres més enllà. La situació no ha anat a més perquè, en el fons, en Pere i l'altre noi adult són més pacífics que bel·ligerants. És evident que en Pere vol estar sol, i sense cap mena de companyia en cinc metres a la rodona.

FADE OUT.

I ara veiem un altre noi, una mica més gran, d'uns trenta anys, més esquifit que en Pere, que s'asseu amb la tovallola i la bossa en una platja completament diferent. En una cala petita, però amb prou espai per estar ben sol i tranquil. Aquest noi, que es diu Marc, constata que aquesta platja està igual de buida que l'altra. O gairebé.

Efectivament, hi ha tota una família –un pare, una mare i tres fills mascles– que ocupen un lloc central d'aquesta cala. I què fa en Marc? Doncs posar la seva paradeta a cinquanta escassos metres del lloc on està ubicada la família. Hi ha espai de sobres per anar a un racó de la cala i estar ben sol. Però sembla que aquesta no és l'opció d'en Marc.

I què fa la família quan veu que en Marc sembla que els envaeixi el terreny? Doncs s'aixeca la parella, i els tres fills adolescents escandalosos, i foten tots cinc el camp. Se'n van a l'altra punta de la cala. No sense dedicar a en Marc, abans de marxar, una mirada de recriminació i un senyal que tant ells dos com tota la família estan una mica ofesos.

En Marc es queda impassible. Respira fondo. Sembla molt pensatiu. Mira al seu voltant. No hi ha ningú. Està trist. Sembla que no ha encaixat gaire bé el fet que aquesta família no hagi volgut estar prop d'ell. Podríem dir que en Marc volia tenir una certa companyia, això sí, respectant l'espai vital de la família, però estant molt a prop, al límit del que és de rigor en aquests casos.

En Marc, després d'haver assumit que li toca estar ben sol, tota la platja per a ell sol, pràcticament, respira fondo, i en contra del que tenia previst, pren una decisió: practicar ara i aquí el nudisme. De manera que es treu el banyador i queda completament nu. Total, només hi és ell, i aquesta família que ha anat a l'altra punta de la cala. I aquí, amb aquesta tessitura d'en Marc, que descobreix nous horitzons vitals, s'acaba el relat.

Preguntes per a la Reflexió:

1. Sembla que tant en Pere com en Marc, cadascun d'ells, han patit una petita molèstia o una inconveniència en la seva experiència a la platja. La realitat dels fets ha contradit els seus desitjos pel que fa a passar una bona estona. No és cert que la nostra vida com a éssers humans està plena d'aquestes petites coses que van en contra de la nostra voluntat i dels nostres desitjos?

2. Tenim, amb en Marc i en Pere, dos casos totalment diferenciats: d'una banda, en Marc, que sembla que no li agradi la soledat involuntària, però que finalment l'accepta i en treu profit; i de l'altra, en Pere, on es fa evident que vol estar sol de totes totes. I el que és més important, és cert que els dos nois reaccionen de diferent forma: diríem que en Pere té una tolerància a la frustració i al patiment molt baixa, no? I en Marc, que s'ha pres millor la seva anècdota, és com si tingués en aquesta tolerància un llindar més alt, no?

3. El cas d'en Pere, amb una tolerància a la frustració baixa, no seria un bon exemple per a la resta de persones, per què podem comprovar que uns nivells baixos de tolerància a la frustració i al patiment generen, per norma general, més incomoditat, males puces i, en definitiva, més agressivitat, una mínima violència? I no ens podríem aventurar a dir que un món on la tolerància al patiment és molt baixa seria un món on els conflictes bèl·lics tindrien tots els números per prosperar i esdevenir una crua realitat? No funcionen d'aquesta manera, aquestes dinàmiques psicològiques de l'ésser humà?

4. Com es combat una tolerància a la frustració que és minsa i baixa? Potser si quan nosaltres estem irritats i molestos, fóssim capaços de ser conscients que el mateix patiment que sentim també el sent la persona que ens l'ha causat, potser afluixaríem la corda i rebaixaríem la nostra ràbia en constatar que el patiment de l'altre que ens ha fet la punyeta és igual que el nostre. Això no faria que tinguéssim més números per agermanar-nos, o si més no, per cultivar la paciència, la comprensió i la compassió? No podria ser aquesta la cadena d'esdeveniments pel que fa a aquesta realitat? No seria una altra forma de rebaixar el dolor o patiment i, per tant, apujar el seu llindar de tolerància, ser conscient que l'altre que ens treu de polleguera ha gaudit a la seva vida de certes coses que han estat les mateixes que nosaltres hem gaudit, ja sigui una pel·lícula, una poesia, un bell paratge de la natura, una obra arquitectònica, la comprensió d'una teoria filosòfica, o alguna cosa més mundana, però d'igual valor i plena validesa, com un partit de bàsquet o de futbol?

5. En canvi, en Marc sembla que té una tolerància a la frustració força alta. Efectivament, després del lleig que li fa la família del costat, respira fondo, es relaxa i decideix fer una cosa que potser mai no ha fet, que és practicar el nudisme, prendre el sol i banyar-se completament nu. I és que un llindar alt en la tolerància a la frustració i a la sofrença pot fer que l'individu que el tingui ho tingui més fàcil per desenvolupar una maduresa més profitosa, més plena, més vital i conscient? No té aquesta persona la possibilitat real, en aquest cas, de créixer més mentalment i espiritualment?

6. Però ben mirat, tampoc podem exigir que una persona humana que té unes circumstàncies molt adverses, dures i inhumanes, gairebé deshumanitzadores, tracti d'elevar el seu llindar de tolerància al patiment. Seria un exercici de cinisme, de poc tacte i de poca talla humana, no? Però a la resta de persones que viuen més o menys amb una certa felicitat o infelicitat suportable, sí que seria bonic que se'ls cridés l'atenció i que provessin de tenir una relació d'acceptació amb tota la part de la vida que comporta frustració i colpiment, veritat?

7. El filòsof britànic Hobbes va afirmar en una de les seves sentències que la vida d'un ésser humà és curta, cruel i desagradable. I podria ser que tingués bona part de raó. Però això no obsta que si entre tots ens esforcem a elevar el nostre llindar en la tolerància de les nostres frustracions i contrarietats doloroses, potser la vida seria un bri, un pèl menys cruel, un punt menys desagradable. I si realment pogués ser així, no valdria la pena intentar-ho?

8. I per acabar, d'altra banda, si ens establíssim aquests objectius —una bona tolerància a la frustració i al patiment—, no seria un signe de lucidesa intentar que aquesta actitud de tolerar la frustració i els entrebancs que puguin venir s'intentés empeltar i introduir ja en els nostres menuts, en la nostra canalla, els infants? Ja que d'aquesta manera, podrien viure la resta de vida una existència més satisfactòria, prometedora, feliç i plena, cert?

Educad © Sergi Costa

📚 Secció per a Aprenents de Català 🗣️

Aquesta secció t'ajudarà a comprendre millor el text sobre la tolerància a la frustració, a enriquir el teu vocabulari i a fixar aspectes gramaticals i culturals rellevants.

📝 Glossari de Vocabulari Clau

A continuació, trobaràs un llistat de paraules i expressions complexes del text, amb definicions concises íntegrament en català.

Paraula / Expressió

Definició

Paradisíaca (adj.)

Que té les qualitats del paradís; molt bonic, meravellós i plàcid.

Marrecs (m. pl.)

Nens petits, normalment amb un sentit una mica informal o afectuós, o bé referint-se a la seva activitat.

Posar-se de mala llet (v.)

Irritar-se, enfadar-se o enutjar-se molt.

Plantar-se (v.)

Posar-se dret i ferm en un lloc, o bé instal·lar-se en un lloc determinat.

Trastos (m. pl.)

Conjunt d'objectes, estris o coses que es fan servir, especialment quan s'han d'agafar o moure (ex: la tovallola, la motxilla, etc.).

S'esdevé (v.)

Passa, succeeix; d'un esdeveniment.

Muntar en còlera (v.)

Enfadament molt intens, posar-se furiós o molt irritat.

Mainada (f.)

Conjunt de nens petits, mainatge.

Improperis (m. pl.)

Paraules ofensives, insults o injúries.

Bel·ligerants (adj.)

Que estan disposats o preparats per a la guerra, la lluita o el conflicte.

Esquifit (adj.)

Que és prim, poc corpulent o poc fort.

Sobres (f. pl.)

Allò que resta o sobra d'alguna cosa. Utilitzada en l'expressió "de sobres" (més del que cal).

Envaeixi (v.)

Ocupi un lloc o espai sense permís o de manera intrusiva.

Lleig (m.)

Acció o gest groller, descortès o ofensiu cap a una altra persona (fer el lleig).

Sofrença (f.)

Acció o resultat de sofrir; patiment, dolor o aflicció.

Minsa (adj.)

Que és insuficient, escàs o petit.

Afluixar la corda (v.)

Moderar o suavitzar una actitud, una exigència o una tensió (una metàfora de relaxar la tensió).

Treure de les caselles (v.)

Fer perdre la paciència, irritar o fer enfadar molt una persona.

Empeltar (v.)

Injertar, introduir o inculcar una idea o un sentiment en algú.

🏛️ Aspectes Culturals i Gramaticals: Els Pronoms Febles

El text que has escrit fa un ús molt ric i natural dels Pronoms Febles (o Clítics), una part de la gramàtica catalana essencial i sovint difícil per als aprenents.

Què són els Pronoms Febles?

Són paraules petites i àtones (sense accent propi) que acompanyen un verb i serveixen per substituir un element de la frase (un nom, un complement, un adverbial de lloc o de quantitat). Es diuen "febles" perquè s'uneixen al verb, ja sigui davant (proclítics) o darrere (enclítics).

Exemples Fets servir al Text:

Al text es fa servir la combinació de pronom feble HI (que significa "en aquest lloc") + el pronom ES (que pot ser reflexiu, passiu o impersonal).

1. "S'hi posa bé." (Referint-se a instal·lar-se bé al lloc de la platja.)

   • s' = Pronom reflexiu (ell a ell mateix)

   • hi = Pronom de lloc ("en el lloc de la platja")

   • Significat: Ell s'instal·la còmodament en aquest lloc.

2. "No hi ha quasi ningú..."

   • No hi ha = Aquesta és l'estructura impersonal del verb haver que sempre es construeix amb el pronom HI en català.

   • Significat: No existeix gairebé ningú en aquest lloc. (Equivalent al castellà: No hay casi nadie).

3. "el veiem a aquest noi assentar-se o instal·lar-se amb la tovallola i la motxilla en un lloc concret." (Corregit a: "el veiem a aquest noi assentar-se o instal·lar-se amb la tovallola i la motxilla en un lloc concret.")

   • el veiem (Pronom fort: el o l') = Substitueix el complement directe masculí singular ("el noi").

Diferència Clau (Cultural/Didàctica):

En català, a diferència del castellà, és molt habitual i correcte l'ús de la redundància pronominal (duplicació del complement directe o indirecte amb el pronom feble).

• Text original: "El veiem a aquest noi..."

• Anàlisi: La frase "a aquest noi" és el complement directe (CD) i es repeteix amb el pronom feble "el".

Aquesta construcció és un tret distintiu del català central (i molts altres dialectes) que li dóna un aire molt natural i fluid. Quan escriguis, no tinguis por de fer servir els pronoms febles!