El silenci còmplice

EDUCAD. EL SILENCI CÒMPLICE.

Comença l’educad en un restaurant. En un menjador prou ampli, hi ha cinc o sis taules separades per una certa distància. En un extrem de la sala, veiem un senyor, sol, assegut en una de les taules. És un home de seixanta-cinc anys, cabells i barba blancs. A dues taules d’ell hi ha una senyora que té aproximadament la mateixa edat, també asseguda a la seva taula. És una dona amb cabells blanquinosos que vesteix amb elegància. També està sola.

El cambrer s’acosta a la senyora per demanar-li què vol. I aquí intervé l’home madur. Crida el cambrer i li diu: «Gerard, la senyora vol l’amanida Cèsar i el steak-tàrtar, i un vi del Priorat, el que agafa sempre...»

El cambrer el mira, mira la senyora, i aquesta senyora, que es diu Carla, li respon: «Sí, efectivament, l’Esteve sap perfectament bé el que anava a demanar, és això. I et diré més, et diré què vol ell avui de la carta: vol el filet de vedella de la casa amb salsa de ceps i un Rioja, el que sigui, el que demana sempre...»

El cambrer es mira la Carla i l’Esteve com dient-se a si mateix: «Vaja, sí que es coneixen bé». Els mira a tots dos al mateix temps i els fa la pregunta següent: «Realment són certes aquestes peticions?» I els dos comensals diuen «Sí» a l’uníson. Al mateix temps, i després ja no es diuen res més. Romanen en un silenci absolut.

El que no sap l’espectador és que la Carla i l’Esteve van ser parella de fet durant trenta anys seguits, i fins i tot es van casar. Fa tot just cinc anys que estan separats. Per això sorprèn que estiguin en silenci, cadascú a la seva taula, tot esperant ser servits. La distància entre les taules dificulta que es parlin, però tampoc no és tan gran perquè no puguin entaular una conversa que mai comença, ni començarà.

I aquí, estan ells dos en perfecte i harmoniós silenci. S’acaba l’educad amb aquesta situació una mica estranya, rara i inusual.

Preguntes revisades:

1. Quan en la vida d’una parella tots dos s’han acostumat a estar bé en silenci, sense dir-se res, i s’han trobat còmodes dins d’aquest silenci, no és normal que, quan ja no són parella, aquest silenci es reprodueixi amb la mateixa comoditat i satisfacció?

2. Per aquesta parella, no ha estat una forma de comunicació força eficaç estar callats? És a dir, han sabut trobar moments en què la comunicació directa no necessitava paraules, sinó una presència física exigent i constant, mirades directes, tocar-se sense dir-se res... No és aquest tipus de silenci un acte més poderós que el fet de parlar per parlar, només perquè toca?

3. En la vida d’una parella, és evident que la font del seu èxit consisteix a identificar quan han de callar i quan han de parlar. No es tracta d’una saviesa fruit de la suma d’hores que han sabut estar junts i arriscar-se a la confrontació directa, però apostant per uns silencis còmplices que ajuden la parella o el matrimoni a conviure d’una manera més calmosa i assossegada?

4. És clar que hi ha hagut moments en què tots dos han parlat, però la màxima font de riquesa ha estat quan han sabut combinar els silencis amb les converses, talment com si es tractés d’inhalar i expirar. Ara inhalo, seria el silenci; ara expiro, li correspondria a la conversa, a la xerrada. Es tractaria d’una dinàmica semblant a la diàstole i la sístole. No és aquest saber fer, aquesta conducta sàvia, una font d’equilibri per a una convivència edificant, rica i plena?

5. Saber administrar els silencis en una parella, saber callar quan toca, no ajuda que aquesta parella duri molts més anys del que els tocaria? És a dir, si han sabut gestionar els silencis de forma sensata, no han sabut solucionar de manera més intel·ligent els conflictes que hagin pogut aparèixer, i que acaben apareixent en qualsevol parella?

6. Així, no seria correcte interpretar que quan dos membres d’una parella estan callats no és perquè ja no tinguin res a dir-se, sinó que es continuen «parlant» d’aquesta manera paradoxal, en silenci, que és una forma d’assistir i acompanyar l’altre molt més contundent que si no s’utilitzés la paraula, que de vegades sí que és sobrera i redundant?

Educad © Sergi Costa