Busquem voluntaris
L'educad comença amb una imatge peculiar. Som en una sala de cinema plena de gent. S'ha acabat de projectar una pel·lícula i el públic roman en silenci. Pels crèdits de la pantalla, de sobte, una noia d'uns vint-i-pocs anys s'aixeca i comença a aplaudir amb èmfasi i entusiasme. És l'única persona que aplaudeix. La resta del públic es manté immòbil a les seves butaques, amb cares d'indiferència i passivitat total. Però aquesta noia persisteix a aplaudir amb molta força de voluntat. I ho fa dreta, per remarcar el seu homenatge rendit a la pel·lícula que ha acabat de veure.
FADE OUT.
I ara som en una altra sala de cinema diferent. S'ha acabat la pel·lícula, i tot el públic és dret aplaudint amb ganes i generositat la cinta que acaben de veure. Tot el públic? No, tot el públic està aplaudint alegrement menys una noia que està asseguda, seriosa, amb cara de pocs amics. Roman asseguda i clavada a la seva butaca. Sense aplaudir ni tímidament. És la mateixa noia que hem vist aplaudir a la primera part de l'educad.
Això és perquè si bé a la primera pel·lícula era l'única espectadora que celebrava l'art de la pel·lícula que s'acabava de projectar, ara amb aquesta segona, és l'única persona a qui no li ha agradat gens el film. El contrast entre el primer cas i el segon és el que conclou l'educad. La noia es diu Clara, porta ulleres i fa tota la pinta de ser una bona intel·lectual.
Una pel·lícula concreta, una obra d'art, ja compleix la seva missió si agrada a una sola persona, encara que la gran majoria no la valori?
Quan una pel·lícula rep unanimitat positiva en la rebuda del públic i de la crítica, l'opinió de les persones a qui no els ha agradat la pel·lícula té tota la validesa i legitimitat, no? Igual que la de la resta de persones que, per contra, la troben genial?
Quan en una sala de cinema tota la platea s'aixeca per aplaudir un film, no hi ha un petit percentatge de públic que segueix el corrent de la majoria? És a dir, en la valoració d'una obra d'art, no ens deixem influir per les persones que s'han decantat per un judici extremadament entusiàstic? I no és veritat que quan tothom aplaudeix una obra d'art, encara que tu no hi estiguis d'acord a lloar-la, segueixes aquesta inèrcia i acabes aplaudint com la resta, tot i que l'obra d'art no t'hagi despertat una veritable passió?
I en ser la solitària admiradora de la primera pel·lícula, no és la noia que aplaudeix, a diferència de la resta, prou valenta i amb una gran personalitat, que no es deixa influir per res? En certa manera, no és l'art fal·lible? En el sentit que no totes les pel·lícules que són bones són tan bones, i no tots els films que són dolents, no són tan dolents com ens fan creure la crítica i l'altre públic?
No seria més encertat, en comptes de dir que una pel·lícula és bona o dolenta, dir que "m'ha agradat" o que "no m'ha agradat"? Perquè, qui som nosaltres per dir que una obra cinematogràfica és bona, regular o dolenta? No és més honest dir que ens ha agradat molt, poc o gens?
Un film, quan està acabat i fet, no és la seva simple existència el motiu pel qual se l'elogiï i se'l lloï? És a dir, que un film, pel sol fet d'estar acabat i a punt per ser visionat, ja ha guanyat mèrits per ser respectat mínimament? L'existència d'una obra d'art ja compleix la seva missió quan està acabada i a punt per ser lliurada al públic, a l'espectador, ja sigui un film, una obra musical o un quadre?
Això no és incompatible amb exercir una crítica responsable i constructiva, mai destructiva i mancada de respecte, envers una obra d'art que ha estat construïda amb passió i afecte, i que sempre mereix, pel sol fet d'existir, un elogi mínim, no?
Educad © Sergi Costa
Vocabulari clau del text
Gènesi: Significa l'origen o el principi d'alguna cosa.
Catalitzador: Aquell element que provoca o accelera un canvi o una reacció.
Emancipació: El procés d'alliberar-se o d'adquirir llibertat respecte a una autoritat, a una dependència o a un pensament establert.
Narració: Una història o un relat.
Primordial: Vol dir fonamental, principal o essencial.
Dogmes: Són idees, creences o principis que s'accepten com a veritat absoluta i que no es qüestionen.
Intricada: Es refereix a alguna cosa que és complexa, plena de detalls o molt difícil d'entendre.
Autònom: Que és independent i capaç de funcionar per si mateix.
Humanística: Relacionat amb l'estudi de la cultura, la història i el pensament humà.
Desvetllant: Del verb "desvetllar", significa revelar o descobrir alguna cosa que estava oculta.
Culminació: El punt més alt o la fi d'un procés.
Biaixos cognitius: Errors de pensament o de judici que es produeixen de manera sistemàtica i involuntària.
Preestablertes: Que ja han estat decidides o fixades prèviament.
Faceta: Un aspecte o una part d'una persona, d'una cosa o d'un problema.
Lúcida: Que és clara, intel·ligent o que raona bé.
Clarivident: Que és capaç de veure més enllà del que és obvi; amb molta intuïció o visió.
Fecunda: Que produeix o crea coses noves; que és fèrtil.
L'ús de "merament" vs. "només/tan sols": Al text, es va corregir la paraula "merament" per "no tan sols". Això és un bon exemple d'un calc o interferència del castellà ("meramente") que s'ha d'evitar en català formal. En un nivell avançat, és important reconèixer aquestes diferències per sonar més natural.
La construcció de la frase i la claredat: El català, igual que altres llengües romàniques, té una flexibilitat sintàctica que permet construir frases complexes. Al text original, algunes frases eren molt llargues. La correcció va buscar fer-les més curtes i clares, separant-les en unitats de significat més fàcils de processar, especialment per a un lector no nadiu. La claredat és un valor fonamental en la comunicació escrita.
Els gerundis ("propiciant", "desvetllant"): Els gerundis en català s'usen per indicar accions simultànies a l'acció principal de la frase. Quan s'usen per connectar idees o introduir una conseqüència, com en el text, sovint s'acompanyen d'un "tot" ("tot propiciant"), la qual cosa és un recurs d'estil que dona elegància i fluïdesa a la prosa. És un detall que un professor universitari valoraria.
L'art i el pensament crític a Catalunya: El tema del text, la "infal·libilitat de l'art", és un debat filosòfic clàssic. A Catalunya, i en la cultura occidental en general, l'art sovint es valora no només per la seva estètica, sinó per la seva capacitat de provocar pensament crític i de qüestionar l'estatu quo. El concepte d'"educad" reflecteix aquesta tradició de la cultura com a eina per a l'emancipació personal i intel·lectual.