ERRAR ÉS ÚTIL: Una lliçó de bàsquet

El curtmetratge educatiu ("educad") comença amb la imatge d’una pista de bàsquet. Hi té lloc un partit entre dos equips ben diferenciats: un amb samarreta groga i el seu oponent amb samarreta i pantalons vermells.

És un partit força inusual, ja que el seu sistema de puntuació és peculiar. Quan un jugador de qualsevol dels dos equips anota, és a dir, encistella, el marcador no es mou. Paradoxalment, el marcador només puja quan un jugador falla un tir i la pilota toca l’anella.

Així, veiem com els jugadors, tant d’un equip com de l’altre, fan pujar el marcador únicament quan erren el llançament i la pilota no entra. Amb aquesta dinàmica peculiar de funcionament dels punts, on els tirs fallats sumen i els encertats no, s'acaba el curtmetratge.

Una veu en off (en fora de camp) afirma: «Aquesta és una situació estranya i estrambòtica, sense sentit, però, com a metàfora de la vida real, adquireix un sentit i una rellevància concrets».

Reflexions sobre l’error i l’avenç humà

1. No ens demostra l'experiència vital que s'aprèn dels errors? Sembla una reflexió de sentit comú, però la realitat és més profunda i subtil. De fet, en la vida real, ignorem o ens obstinem a negar quins són els nostres errors. Aquesta ceguesa davant la fallada ens fa ser menys productius a l'hora de resoldre problemes típicament humans: socials, polítics o econòmics.

2. I quan encertem, no hi ha sempre un marge per a la millora? Hi ha ocasions en què no estem equivocats, sinó que validem l'encert, però no és menys cert que, fins i tot encertant, sempre existeix un marge per millorar la nostra actuació. En la medicina, per exemple, s'ha de complir amb allò que funciona, alhora que la investigació constant aporta llum perquè una nova teràpia o medicament sigui millor que l'existent. No hem de ser prou humils per desestimar certes teràpies a favor d'altres de noves i més eficaces?

3. No és el reconeixement i la identificació de l'error l'eina més valuosa per a l'avenç autèntic i contundent del coneixement humà?

4. No haurien de tenir tots els estaments de la vida civil, política, judicial, social i econòmica una ètica mínima d'humilitat intel·lectual? Aquesta ètica els permetria reconèixer que allò en què creien cegament pot perdre validesa, i considerar la nova informació científica que aporta un major grau de certesa.

5. I com deia Karl Popper, filòsof i autor de La societat oberta i els seus enemics, allò que fa avançar la ciència és que les seves hipòtesis siguin falsables? És a dir, que puguin ser refutades o, altrament, validades perquè s'adeqüen al raonament teòric de la matèria pertinent i a l'experiment corresponent.

6. No hem de confiar fermament en el mètode científic per examinar si una teoria i les seves premisses són certes o falses? De fet, el mètode científic no és l'eina més gran de què disposem els humans per avançar en la medicina i totes les altres disciplines que mereixen aquesta denominació?

7. És cert que, en moltes coses, els humans encertem a l'hora de solucionar problemes ètics, socials, econòmics i mèdics. Però si viatgéssim uns tres-cents anys en el futur, ens sorprendríem de com de rudimentàries, primitives i bàsiques eren les nostres aportacions en camps com la medicina, el dret, l'àmbit social o les qüestions morals.

Aquesta presa de consciència de les nostres limitacions i errors presents és el que fa avançar la humanitat cap a fites i reptes majors que, inevitablement, seran superats amb el temps, tal com ha passat al llarg de la història.

Educad © Sergi Costa