Busquem voluntaris
L'educad comença amb la imatge d'una dona de quaranta anys asseguda en un banc d'un parc públic. Se li acosta un home de seixanta anys amb una carpeta i un bolígraf. Aquest senyor li pregunta a la dona si pot acostar-se, i després de demanar-li permís per fer una qüestió una mica personal, li formula el següent: "Avui, tres de gener de 2023, és vostè feliç, o es pot considerar que ho és? Sigui sincera". Davant d'aquesta pregunta, la dona respon que no, que la veritat és que no és gaire feliç, gairebé en res, o més aviat en poques coses, i diu: "No gaire". L'entrevistador es dona per satisfet. FADE OUT.
Ara tornem a veure la mateixa dona de quaranta anys en el despatx d'un gabinet de psicologia. Aquesta dona està davant d'un home de trenta-cinc anys, un psicòleg, que li diu: "Vegem, vostè és la Nieves Blanco, quaranta anys. Fa exactament un any, el tres de gener de l'any passat, és a dir, del 23, un company meu li va preguntar si era feliç, i vostè va respondre que no ho era, només en poques coses. Manté aquesta resposta negativa quant a la seva felicitat de fa un any, clavats?". I la dona, amb una expressió d'estupor, li contesta: "Doncs miri, jo penso que sí, que ho era, no em cap ni el més petit dubte, que estrany que vostè tingui aquesta dada meva". I davant la cara de perplexitat de la dona, i no tant la cara del psicòleg, l'educad acaba amb el psicòleg mussitant: "Vaja, vaja amb la dada, el que temia".
Quan som feliços de veritat, ho som de forma conscient? No és cert que la felicitat sempre arriba a deshora, és a dir, que mai som conscients de com de feliços érem en el passat, que quan vam ser feliços, ¿mai se'ns va acudir que veritablement ho érem?
Es diu que hem de viure en l'aquí i ara, però no és veritat que si esperem obtenir una felicitat immediata i ipso facto d'aplicar el "viure l'aquí i ara", tampoc aconseguim ser feliços? No és cert que els efectes de l'aquí i ara es fan notar quan ja ha passat un temps concret o substanciós?
Quan mirem en retrospectiva el nostre passat, per molt fosc i dur que hagi estat, no som capaços de rescatar d'aquests temps ombrívols certs moments que van ser de pura dita, malgrat les adversitats i dificultats que estàvem afrontant?
Quan la nostra vida està plena de patiment i depressió, no és cert que el pas del temps ens ajuda a detectar les escletxes per les quals van traspassar gotes de felicitat efímera? Podem demanar-li al temps el que no és capaç de fer, és a dir, que sigui terapèutic sense deixar-li al temps, el temps mateix?
És veritat que només recordem ael que és bonicde la vida, que esborrem els fets traumàtics de la nostra vida? Fins a quin punt això és cert? No és cert que el record, l'oblit i la memòria tenen uns racons i laberints molt complexos, i gens unívocs?
Educat © Sergi Costa