Busquem voluntaris

La mitja taronja

EDUCAD. LA MITJA TARONJA

L'educad comença amb una veu en off que diu: "Es va fer una prova a cinquanta parelles; a cadascuna d'elles se'ls va demanar que es mantinguessin en silenci durant mitja hora sencera."

I veiem la desfilada de diverses parelles que s'asseuen en unes cadires, l'una davant de l'altra. Veiem desfilar tres segons cada parella. La meitat d'elles aconsegueixen estar en silenci, sense parlar-se, tal com se'ls havia demanat. Però la meitat de les parelles que veiem passar en aquesta habitació, al cap de res, de dos segons, ja es parlen. Veiem com se succeeixen dues o tres parelles que estan calladetes, i veiem successivament tres parelles que a la mínima ja es parlen.

Les parelles que veiem són de totes les edats, joves i madurets, des dels vint anys fins als trenta. I mentre les veiem, una veu en off prossegueix dient: "Després de la prova es va establir una correlació, que es va poder comprovar al cap de deu anys: efectivament, aquelles parelles que van superar el repte de no parlar-se en mitja hora, es va constatar que la seva relació de parella es mantenia vigent al cap d'un mínim de deu anys. Per contra, aquelles parelles que a la mínima es van parlar, es va comprovar que només van durar com a parella un o dos anys." I així, amb aquesta evidència empírica, d'investigació, es tanca l'educad amb la successió de parelles que es miren i no es parlen, i d'altres que també es miren entre elles, però que, per contra, sí que es diuen coses i es parlen.

programes que inciten debat: la mitja taronja

Preguntes per al debat

Quin és el secret perquè una parella d'amants perduri més enllà del límit de l'amor romàntic? La capacitat de tenir paciència, la dura prova de no sotmetre l'altra part a una sèrie d'expectatives desmesurades?

És cert que, en el món de la parella i del matrimoni, la fórmula per a l'èxit és que un s'adapti a l'altre, en la mateixa mesura que aquest altre s'adapti al primer? No és aquest equilibri l'elixir de la vida prolongada d'una parella de fet o un matrimoni longeu?

Esperar que una altra persona satisfaci tots els nostres anhels més íntims i profunds és un signe d'immaduresa i ingenuïtat? O creure que una persona sí que pot fer-ho i una altra no? No és injusta aquesta discriminació?

Què determina que ens agradi més una persona que una altra i fa que en descartem també una a l'altra? Per què, al cap i a la fi, no és una veritat que si ens dediquéssim a conèixer a fons una persona per la qual no donaríem ni cinc cèntims, ens sorprendria quan ens pot aportar?

Per què com a parella escollim una persona concreta i no una altra? Escollir molt i pensar-s'ho molt no és un contrasentit? Doncs la majoria de les persones no té un gran potencial per satisfer i ser satisfetes per les demandes emocionals i sentimentals de qualsevol altra persona? I quan diem "qualsevol altra persona" volem dir això: al final de l'existència humana, els éssers humans arribem a un punt de maduresa cognitiva i emocional que s'assoleix independentment d'amb qui estem, no importa quina persona hem escollit per compartir la nostra intimitat.

A vegades, en una parella, no és millor que tots dos estiguin callats, per així gestionar cadascú a la seva manera la problemàtica del viure, en silenci, estant ells mateixos sols amb el problema mateix, en comptes de recórrer a parlar-ho amb la seva parella, la qual cosa repercutiria en una dependència mútua entre ells, no massa sana?

Educat © Sergi Costa